Roca de Pena i els encantats
Un mur natural de pedra, de dimensions ben considerables, que sembla aixecar-se majestuosament del no-res, per a glòria d’aquest poble, que l’honora.
No massa lluny del Poble, camí enllà de la casa de Torrats, cap a la font Matamosses, trobem Roca de Pena.
Una formació rocosa, partida en dos pel solc del rec de Matamosses, que se’ns presenta imponent, just en arribar pel cantó de ponent.
“El topònim de Rocadepena va estretament lligat a Alpens, ja que probablement el nom d’Alpens, conegut també en el passat com Pinnos, Pintos o els Pens prové de penna o penya, que es referiria al tipus de roca similar a la Rocadepena.” Font: Diputació de Barcelona, mapes de patrimoni cultural. Alpens.
Alpens. Etim.: grafia deformada de Els Pens, ‘els penyals’, segons opinió de Corominas DECast, ii, 245. Pens seria una variant de penys (mot que existeix realment en català). Corominas afirma haver vist la grafia Es Pens en documents medievals. (Diccionari català-valencià-balear). Per cert, el dissabte 4 d’agost del 1900, Antoni M. Alcover, l’autor d’aquest diccionari, es trobava al nostre poble.
Talment, l’escut d’Alpens incorpora, avui dia, un mont de penyes d’argent que representen Roca de Pena.
La colla de diables d’Alpens també porta el nom d’Els diables Rocadepena.
De quan Roca de Pena esdevé la Roca dels Encantats, llegendes
Conta la llegenda que, la nit de Sant Joan, i només aquesta nit, si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi, pel cantó del darrere, que dóna a Alpens, s’escolten grans plors i gemecs, mentre que, si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles.
També s’explica que si puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges essent dona, baixes home… —El que no diu la llegenda és que si et fots de morros en l’intent, de la trompada que et fotràs, ni home ni dona seràs: et convertiràs en un més dels llegendaris esperits ploraners de Roca de Pena.
Trobem en el llibre El Lluçanès Màgic (Edicions Cossetània, 1998) de Pere Mestre, Daniel Montañà i Josep A. Planes, el detall d’aquesta llegenda narrada per Palmira Casademunt i Lluís Montferrer. Gràcies.
S’explica que, una nit, un pare cridà el seu fill, que jeia al llit.
—Lleva’t, Josep, que demà és Sant Joan i demà passat Corpus, i anirem a buscar boix!— li digué.
El pare i el fill van sortir de casa seva ben aviat, abans de fer-se clar, i s’encaminaren al bosc per anar a tallar boix. Van passar de nit davant de Roca de Pena i van sentir uns grans plors. Esporuguit, el fill va preguntar què era tot allò, però el seu pare, ben indiferent als gemecs, el va animar a tirar amunt. Quan ja eren situats a l’altra banda d’aquest mur petri, aleshores van sentir rialles.
El pare i el fill van fer els feixos de branques de boix i se’n van tornar al poble. En passar per davant de Roca de Pena, no van sentir res perquè ja era clar.
