I “pobres de vosaltres que aixequeu la veu”, ens han dit.

Què us heu pensat. Tot per anihilar els nostres clams, la veu dels nostres representants i la institució de la Generalitat de Catalunya. No hi teniu cap dret.
Quan penso en tot el que vaig/vam lluitar per esborrar la dictadura de les nostres vides i dotar-nos d’una democràcia, que vaig creure veritable, i contemplo —ara, amb basarda— l’actuació d’ahir de “las fuerzas armadas del estado”, amb bona part de la premsa i del poder judicial al dictat del “Gobierno” i, tot plegat, amb l’aquiescència dels partits històricament d’esquerres, què voleu que us digui?
Se’m regira l’estómac. Caram, tan sols demanem un referèndum!

I em pregunto, no sense autocrítica, què vam fer tan malament que l’Estat espanyol, encara ara, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, no pugui entendre que el primer principi que existeix al món és la llibertat dels seus pobles per a decidir els seu futur, lliurement.