La Roca de la Lluna (1873)
La de parelles (i no tan parelles) que ha acaronat aquesta roca, les nits d’estiu…
Passejant carretera avall i sense gaires empentes, arribes a la Roca de la Lluna.
Un indret que, juntament amb la Solana i les roques de dalt del trencant de Pixarella, ha fet de “cau” de més d’una generació de joves i no tan joves. És un passeig! De camí, pots aprofitar per visitar la capella de Sant Sebastià i Sant Roc.
“Després de la gran epidèmia de pesta de 1854, es van construir capelles, finançades pel poble i l’església, per advocar-les als sants protectors contra la pesta, com són Sant Roc, Sant Sebastià o Sant Cristòfol.. La capella de Sant Sebastià i Sant Roc d’Alpens es va crear precisament per aquest motiu. […] Sobre la clau de l’arc hi ha una pedra semicircular que té la data de 1888 inscrita.” ¹
Hi destaca la làpida commemorativa situada al costat esquerre de la porta, amb aquesta inscripció:
“Si vols ser libre de fam pesta y guerra digas un pare nostre a est San Sebastian – Año de 1920“
Tornem a agafar la carretera i, passant per la font de l’Ase, una mica més amunt trobem el trencant de la Pixarella. Endinsa’t quatre passes per la carretera de bosc i podràs contemplar la serralada de Puigcornadó amb l’església de Santa Margarida a dalt de tot, els que foren els dominis dels Saguàdia. Si mires cap a la dreta, endevinaràs la vall de Sora.
Deixem enrere el trencant de la font de la Pixarella i tirem amunt fins arribar a la Roca de la Lluna.
Les nits d’estiu, amb la lluna que et mira mig adormida des de dalt la serralada, el temps s’atura, embadalit.
A la dreta, dues vistes d’Alpens des de la Roca de la Lluna. La foto en blanc i negre (arxiu municipal d’Alpens), és del mes de febrer de 1973
Tenim documentació de la Roca de la Lluna des del 24 de juliol de 1873, tot i que no per motius tan bucòlics com els que deia abans. La revista La Ilustración Española y Americana en feia esment en un article sobre la Batalla d’Alpens.
Des de la Roca de la Lluna, sense els arbres d’ara, es podien controlar les arribades de les tropes per la carretera del Graell i la de la Vall, així que tan mal lloc tampoc devia ser, diria jo.
Què devien pensar la gent d’Alpens aquell 9 de juliol de 1873, quan van veure entrar al poble 1.200 homes armats fins les dents per un cantó, i 1.000 més per l’altre?
Si tornem al nostre racó bucòlic, s’explica que, quan encara no hi havia llum a Sora, la gent d’Alpens acostumaven a dir als de fora: “Vols venir a veure els llums de Sora?” Després d’una bona caminada fins a la Roca de la Lluna, en mirar cap el rec de Matamosses avall i veure-ho tot fosc, exclamaven: “Ui! ja deuen ser tots a dormir, perquè tenen tots els llums apagats.”
EL SASTRE D’ALPENS QUE ANAVA A COSIR A SORA
Parlant d’Alpens i de Sora: diu la llegenda que, una nit de poca lluna, i per tal d’arribar en fer-se clar a Sora, el sastre d’Alpens enfilava camí avall de Pedres Negres cap a Sora, apressat. Poruc de mena com era, només veia ombres negres i fantasmes que li barraven el pas per tot arreu.
A mig camí, en adonar-se que algú l’agafava per darrere, garratibat de por i palplantat com un estaquirot, va començar a repetir:
Bon dia i bona hora,
sóc el sastre d’Alpens
que vaig a cosir a Sora.
No hi vaig per res de mal.
Deixeu-me passar, si us plau.
No va ser fins que es va fer de dia que va descobrir que el “fantasma” que l’havia atrapat pel darrere, impedint-li el pas, era la branca d’una bardissa enganxada a la roba.
Avui dia hem canviat molt i ja no ens fa por res… l’últim va ser el sastre!
No et perdis la versió que Núria Roquer de Vilarrasa (muller de Salvador Vilarrasa i Vall) va publicar a El Catllar de Ripoll el 6 d’agost de 1922. ⇒ [pàg. 3 del PDF]
1. Diputació de Barcelona (Oficina de Patrimoni Cultural) a sol·licitud de l’Ajuntament d’Alpens (2006). Autoria de la fitxa: Marta Homs i Jordi Compte.
