La Flama del Canigó i els Focs de Sant Joan
Enguany celebrem mig segle de l’arribada de la Flama del Canigó per primera vegada al principat.
Ara és el temps d’estimar pels camins,
a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora
i a l’ombra dels vells arbres,
a les fonts mig perdudes,
allí on el bosc és més íntim. — Miquel Martí i Pol – “Estiu” (fragment)
La Flama del Canigó, símbol de pau i unitat cultural entre els Països Catalans, la vigília de Sant Joan de 1966, aquest foc que ens uneix com a poble va traspassar per primera vegada la frontera.
“La Flama del Canigó —publica ÒMNIUM en el seu portal— és la festa d’encesa dels Focs de Sant Joan, símbol de la nostra identitat; una festa popular arrelada al llarg dels Països Catalans que té l’element del foc com a símbol preeminent. La tradició de les fogueres de Sant Joan és una celebració molt antiga, transmesa de generació en generació al llarg de molts segles.
Amb ella, els primers pobladors de les nostres comarques festejaven la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu. D’aquesta manera, s’han anat transformant aquelles celebracions prehistòriques en els Focs de Sant Joan actuals.
La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d’aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d’una festa ancestral vinculada al solstici d’estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.”
De la pujada al Canigó, amb una colla d’amics, l’estiu del 89
