El filòsof Ferreter Mora, la seva família i la Fonda d'Alpens
Tots ells feien llargues estades estiuenques al poble, entre els anys 1955 i 1967
Sí, parlem del filòsof, assagista i escriptor català: Josep Ferrater Mora (1912-1991), del seu pare, en Maximiliano, i dels seus tiets Lola i Roberto, i Antònia i Quimet.
Tots ells feien llargues estades estiuenques al poble; hostatjats, primer, a la Fonda i, més endavant, en un pis de lloguer. De Josep Ferrater, només em consta una estada l’estiu del 59, de camí a Tolosa.
Fugint del règim franquista, a partir del 1939, Ferrater exercí la docència en diverses universitats de França, Cuba, Xile i els Estats Units, on es va establir l’any 1947.
Vint-i-dos de setembre de 1959, parlant d’Alpens: “A Antonia le gustó mucho el panorama y la comida de la fonda.” Font: la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona.
Parlem dels anys 1955 a 1967. Alpens tenia al voltant de 450 habitants.
Una postal en blanc i negre, acolorida per l’impuls cultural del Casino (mira els programes de festes) i l’esperit lluitador dels alpensins… La fàbrica de cal Teta funcionava a ple rendiment, els comerços i les botigues eren un referent en tota la Comarca, i la Fonda…
El 17 de gener de l’any 2003, l’especial En vida vostra de la revista La Rella, publicava:
La Fonda d’Alpens “ja feia una quarantena d’anys que funcionava quan la Pepeta Casademunt i els seus 3 germans de Cal Miqueló van agafar el negoci l’any 1957 [l’any 1956, ja s’anunciaven al programa de la Festa Major] , per un lloguer de 12.000 pessetes l’any. Amb el temps els germans van anar deixant la fonda per casar-se o per posar telers i [el 31 de maig de 1965] la Pepeta es va casar amb l’Enric Brià de Can Pou. Ell dos ajudats per alguna germana primer i els fills més endavant —la M. Dolors i el Joan Enric— han anat portant el negoci familiar fins a la seva jubilació que el van traspassar al fill.”
Juny de 2022 – L’adeu a la Pepeta de la Fonda, la iaia de tots…
Sempre amb nosaltres, amatent amb tothom, treballadora incasable, mai va tenir un lleig per a ningú.
