Joan Amades i Gelats (Barcelona 1890-1959) i Alpens
‘El folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra escrita que ha tingut mai el nostre país’
“Destacat etnòleg i folklorista autodidacta, és considerat un referent en la seva disciplina tant a Catalunya com internacionalment. […] Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat essencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l’homenatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.” — Vegem el portal d l’Associació Cultural Joan Amades
1. Guia de Festes Tradicionals de Catalunya (Aedos, 1958)
— Capítol “Dimarts de Carnestoltes” (pàg. 29). Avui és el dia tradicional de la celebració dels àpats col·lectius. Encara se’n celebren a Alpens i a Castellterçol, on l’anomenen escudella…
— La Dansa Alpensina. Capítol “Setembre, dia 27 ALPENS” (pàg. 129). S’escau la vigília de la Festa Major. A la tarda els dos pabordes fan una dansa amb les pabordesses després de la qual dansen el Ball Cerdà en companyia d’altres parelles.
— I en el capítol “Desembre, dia 24 – Vigília de Nadal”, (pàg. 147) escriu:
“ALPENS. Fan una gran foguera a la plaça. La fadrinalla s’apodera de tanta llenya com té al seu abast. Hi ha anys que arriben a despullar pallers sencers per cremar-ne la palla.”
Costumari nadalenc: els ritus de culte al foc, al sol i a l’arbre
“En les terres on el Nadal s’escau en temps de llargues nits de fred i foscor, no és estrany que un dels elements més importants sigui el sol; la representació més estesa del sol és el foc.
Els ritus de culte al foc a molts països, i al nostre encara més, són molt rics, variats i estesos en diverses èpoques de l’any (especialment als dos solsticis: Sant Joan i Nadal).
En el solstici d’hivern té diverses expressions: els focs a les places dels pobles, les fogueres davant les esglésies, les falles, i també el tió: una de les expressions més característiques de la nostra cultura popular.La nit del 24 és una de les més màgiques de l’any a moltes cultures, a més de la catalana. A gairebé tot el món, aquesta nit, juntament amb el sol, també pren força protagonisme l’arbre; ve a ser una mena de festa de l’arbre. Hi ha llocs que s’engalana, en alguns d’altres es crema, en d’altres se’l pega i en molts d’altres s’hi fa tot plegat, però el que és comú arreu és que en surten llaminadures, torrons i altres menges i regals.
El nostre ric costumari nadalenc ens ofereix les tres varietats de culte al sol i a l’arbre: nosaltres engalanem l’arbre de Nadal, nosaltres cremem la fusta de l’arbre amb un foc a la plaça i també el peguem (sabent que no li fem mal), com si d’un ésser viu es tractés.”
Escriu, Xavier Roviró i Alemany (Grup de Recerca Folklòrica d’Osona) en l’article: “El foc de Nadal”. Font: Òmnium Cultural
2. De com els moros, foragitats de Montgrony pels pagesos del comte, arribaren a Alpens
Joan Amades ens ho explica en el capítol “El comte l’Arnau” (pàgs. 208 – 210) del seu llibre Les millors llegendes populars, editat per primera vegada l’any 1953 sota el nom de Les cent millors llegendes populars. ⇒ Vegem el fragment
D’aquesta manera van iniciar, segons la tradició, la reconquesta de la terra del poder agarè.
La llegenda no ens conta, però, què va passar quan els musulmans van arribar a Alpens. Tenint en compte que baixaven esperitats, cames ajudeu-me, perseguits pels gombrenencs i els ripollesos que s’hi van afegir, hom pot deduir que van passar, com un llampec, sense fer-hi ni estada.
No debades, tan sols miraven cara avall cap a ponent, per tal de retrobar-se amb el gros de les seves forces, molt ben implantades a la Catalunya Nova. Tot i així, però, permet-me la gosadia d’imaginar-me que el seu cabdill sí que ens en va deixar petjada. Petjada que podem contemplar a la Petja del Moro que, encara avui, trobem no massa lluny del poble.
Per les seves malifetes, per les “soldades mal pagades” als seus vassalls que, a cops d’escoda, van fer els graons de les escales del santuari de Montgrony… Conta la llegenda, que l’ànima del comte l’Arnau va ser condemnada a vagar eternament per tot el que eren els seus dominis… Totes les nits, cap al tard, surt de l’infern cavalcant el cavall de foc, carregat amb la monja que va ésser la seva estimada i, rabent, com un llamp, volta i més volta d’aquí cap allà, esperitat i enfollit, sense repòs ni descans.
Els dominis del comte Arnau, baró de Mataplana
No et perdis l’article que publica la Ilustració Catalana (19 -9-1915), titulat “Pel Temple Romanich de Sant Pere de Montgrony“. Amb una foto de Sant Pere de Montgrony, d’aquell mateix any.
El comte Arnau de Josep M. de Sagarra (1894-1961)
Poema èpic, de 9.000 versos (dividit en 10 cants), sobre el mite català per antonomàsia, publicat el 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera.
Parla d’un senyor feudal que maltracta als seus súbdits, que menysté la seva dona i les seves filles, que aplica la llei del terror al territori on ell domina, i que a més a més sedueix l’abadessa del convent de Sant Joan de les Abadesses.
Empremta de la presència medieval musulmana a Catalunya
“s. VIII dC – s. XII dC La invasió dels sarraïns a la península Ibèrica, al principi del segle VIII (711), tot aprofitant la inestabilitat política interna del regne visigot, va produir una profunda ruptura en l’evolució històrica peninsular.
— Generalitat de Catalunya.
