Any Espriu 2013… Anem tancant les portes a la por
Any del centenari del naixement del poeta.
Alpens, celebrant l’any del centenari del naixement del poeta arenyenc Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985) amb la narració Tereseta-que-baixava-les-escales, dins Ariadna al laberint grotesc (1934), p. 239.
En la primera narració, que simbolitza la infantesa de la Tereseta, Salvador Espriu ens parla de fra Josep d’Alpens (1816-1905).
“No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes.
La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps!
─Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar.
─Que la “Panxita” us torna de Jamaica? ─Qualsevol diria!
─El pare va anar més lluny, a Rússia i tot.
─Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre.
─Au, juguem o no juguem?
─Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món.
Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla “fet”? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.”
No, no és cap casualitat que Espriu esmenti les campanyes de Rússia, doncs Francesc Torres/as —besavi de Salvador Espriu— havia viatjat nou vegades a Rússia, per terra i per mar i, fins i tot, havia estat dos anys a Sant Petersburg fent de professor al Col·legi Imperial.
Tot i no haver-lo conegut, “entre els petits i grans estels que puntegen la bigarrada constel·lació de personatges típics del mite de Sinera, Salvador Espriu inclou el caputxí fra Josep d’Alpens.”
★ Coneix les vicissituds i excentricitats de la vida de fra Josep d’Alpens
