Una veritat de Perogrullo: ara mateix la humanitat penja d’un fil perquè depèn d’uns nens aviciats. Avui ho he vist claríssim quan escoltava ja no sé qui: una revelació, diguem-ne. I he pensat en en Donald i en en Pedro, quins uns. Ja ho sé que abans hi ha hagut Adolfs i Benitos, Saddams i Stalins, Cal·lígules i Atiles, gent amb molt mala folla, i probablement a tots els faltava més d’un bull. Però, si més no, eren d’una peça, mentre que això d’ara és mantega.

Per la finestra oberta, sento com al pati del costat uns nens de debò juguen a fet-i-amagar i em fa l’efecte que són molt més madurs que alguns –massa- líders mundials. Perquè detecto que s’han fet càrrec, millor que ningú, de què va la jugada del destí.

I això que des que va començar 2020 que se sabia: hi ha un ens microscòpic que va de dret cap a nosaltres, cap a la humanitat sencera. Però el famós G-7, la flor i nata del planeta, com si fossin nens atrapats en plena trapelleria, han quedat paralitzats. La gent cau com mosques i encara és hora que acordin res.

Les formes, sempre les formes. Davant dels micròfons, els uniformes militars insulten la ciutadania tractant-nos de soldats, però la gent ja hem après a passar de jugar a guerres i fem el que fem, o sigui, quedar-nos a casa, perquè volem, no pas perquè ens ho manin. No els necessitem per a res perquè tots, nens i adults, ens hem fet càrrec de la situació en un temps rècord. I si algú se sortia del rengle, els seus fills l’han posat a to amb poques contemplacions: o som o no som. I d’això, en sentit literal, va la cosa.

D’aquí que, en contrast amb les veus casernàries dels pits plens de condecoracions, soni tan clar i net el missatge del doctor Mitjà. Perquè si un jove de l’edat dels meus fills, malgrat que ens digui que la cosa va de veres, fa de tan bon escoltar és precisament perquè no menteix: pel que diu, però, encara més, per com ho diu. És un adult i ens parla a tots, nens i grans, com a adults.
Hi tenim tot el dret i és el mínim a què podem aspirar, però els nostres pobres governants, d’aquí o d’on sigui, són incapaços de reconèixer la seva impotència. Però aquesta seria la forma clement d’analitzar la seva conducta. Perquè també podria ben ser que hi hagués una altra explicació: que els importem una merda.

Sort n’hi ha, doncs, dels que vénen rere nostre perquè són els qui saben que aquí, com en tot, si no se salva tothom, no se salva ningú.