Fra Josep d'Alpens (1816-1905)
Sacerdot predicador caputxí, molt popular a Catalunya i cèlebre pels anecdòtics sermons que pronunciava des de la trona.
“Entre els petits i grans estels que puntegen la bigarrada constel·lació de personatges típics del mite de Sinera, Salvador Espriu inclou el caputxí fra Josep d’Alpens. A ple carrer, a l’empara d’un marc molt realista, l’escriptor cita el seu nom a propòsit de la primera narració d’Ariadna al laberint grotesc que duu per títol ‘Tereseta-que-baixava-les-escales’. [Vegem l’annex del final]
Fra Josep Serrancolí d’Alpens, ‘que era a la trona’, vestí l’hàbit caputxí quatre anys abans de ser promulgada la llei de desamortització de béns eclesiàstics de Mendizábal.
Figura entre els caputxins que, liderats per fra Joan-Baptista Pruna d’Arenys de Mar, lluitaren pel restabliment de la vida conventual, interrompuda l’any 1835.
Font: Joan Botam i Casals, a Memòria de Salvador Espriu, del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, (Arenys de Mar, 1988) pàgs. 54 i 55.
“Josep Serrancolí (Alpens, 16 de juny de 1816 – Arenys de Mar, 1905), conegut també com el pare Josep d’Alpens. Sacerdot predicador caputxí, molt popular a Catalunya durant el segle dinovè. El 1835, en produir-se l’exclaustració¹, va fugir a la Província Caputxina de Savoia, on va seguir els estudis i fou ordenat sacerdot. El 1849, va retornar a Catalunya. Més tard, va treballar intensament per la restauració de les províncies caputxines de l’Estat espanyol. Passà llargues temporades a Arenys.
Segons l’articulista, el pare Claret n’era un gran admirador i l’havia lloat de paraula i per escrit. Molt auster, feia bandera de la pobresa, anava sempre a peu i no utilitzava mai cap mitjà de locomoció per desplaçar-se d’un poble a l’altre. Duia un colossal paraigua vermell, desmuntat i plegat, amb la tela separada de les barnilles, del qual no es desprenia mai.
Va morir als noranta anys, al convent d’Arenys de mar, essent ‘lo més antic dels caputxins de França i Espanya, després d’una setantena d’anys de dedicació a la vida religiosa. Eren famosos els acudits humorístics amb què amania els seus sermons i els exabruptes que llançava des de la trona als fidels que, a parer seu, no guardaven el respecte adequat o li cridaven l’atenció per algun motiu. Això validaria la veracitat de l’anècdota de l’abric de pells.”
Font: Aproximació històrica al mite de Sinera (pàg. 191) – Autors: Agustí Espriu i Malagelada, amb la col·laboració de Núria Nogueras i Baró i M. Assumpció de Pons i Recolons – Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
1. Si vols aprofundir en el que fou “l’exclaustruació de religiosos de l’any 1835”, no et perdis aquest article, de Joan Portell i Pujol, sobre “l’exclaustració dels regulars de la ciutat [de Vic] en el marc dels fets revolucionaris de l’estiu de 1835, durant la Primera Guerra Carlina”. ⇒ Mira l’article.
ANECDOTARI – Capellades, 13 de maig de 1862
Descriu Esteve Busquets en el llibre Història de Capellades² en parlar de la inauguració de la fundació del Pare Tous:
“Per cert que la pluja es féu més intensa i durà dos o tres dies, amb gran preocupació de les monges perquè la teulada no estava ben feta, i començaren a tenir goteres. Cridat el paleta no volgué anar-hi. I el Pare Josep Serrancolí, visitador i consiliari, arremangat de braços i amb la sotana enlaire fins mig cos, amb l’ajuda d’un aprenent que havia enviat el paleta, arreglaren les filtracions.”
“Una de les coses més pintoresques que succeïren a les monges en aquells dies […] que la passaven una mica magre, —fou que— un dia, a l’hora de dinar i justament en l’escaiença de tenir-hi el Pare Josep d’Alpens que havia contribuït molt en la fundació del Pare Tous³ , es presentà tota condolguda la germana cuinera per a dir que no podien dinar, ja que en destapar l’olla de l’escudella per a tirar-hi la cansalada, havia caigut dintre un pellanc de sutge que li donava tal amargor que no es podia menjar.
No tenien res més, per la qual cosa decidiren prendre-ho amb resignació i alegria. I alegrament menjaren aquella ‘escudella amb sutge‘ i diu que no va fer mal a ningú. Això sí, de riallades a cada cop de coll, no en vulgueu més.”
2. Esteve Busquets i Molas (Roda de Ter, 1908 – Barcelona, 1991) – Història de Capellades Edició promoguda per un grup de capelladins sota el patronatge de l’Ajuntament de Capellades. 1972 (pàg. 213).
3. Fra Josep d’Alpens, company i amic del nostre beat i un dels primers cronistes de l’Institut, el descriu com un home d’oració i silenci. Catalunya Franciscana. Abril-juliol de 2010 (pàg. 17).
No voldria acabar sense recuperar el comentari que el Josep de cal Pei d’Alpens, ens va deixar al blog (3-1-2011) parlant de fra. Josep. Gràcies de nou, Pep.
“Encara sobre fra Josep d’Alpens, un mossèn de Girona que havia estat rector d’Arenys de Mar (que és del bisbat de Girona, si no recordo malament) em va explicar una anècdota: Havent dinat, fra Josep, sortia a passejar per la vila d’Arenys amb un xaiet, sempre pel mateix recorregut. I quan arribava determinada festa, els caputxins organitzaven una solemne processó anomenada del Diví Anyell.
Al capdavant anava el xaiet tot sol, al darrera els escolans amb la creu i tota la resta de la processó. El xaiet tot sol, seguia el recorregut de cada dia, entrenat per fra Josep d’Alpens, pels mateixos carrers i al mateix pas que havia d’anar la processó i tothom en quedava admirat. Menys els capellans diocesans de la parròquia, amb coneguda rivalitat amb els caputxins, que deien, ves perquè serveixen els frares: per passejar xais pel carrer de la vila.
Per cert que a les joventuts dels caputxins els deien ‘els de els santa botifarra’ perquè tenien per símbol un braç de Sant Francesc mig doblat.”, conclou Josep Iborra.
Amb motiu de la mort de Fra. Josep d’Alpens (6-7-1905), la revista La Hormiga de Oro, en l’edició del dia 12 d’agost de 1905, publicava el següent article:
M. Rdo. P. José Serrancoli de Alpens, Capuchino
EI dia 6 de Julio último entregó su alma á Dios, en el Convento de Capuchinos, el venerable Padre cuyo retrato, que honra hoy nuestra Revista, está sacado de una fotografía hecha ei año pasado por el Padre Eugenio de Barcelona.
Nació en la villa de Alpens el año 1816; estudió primera enseñanza, latinidad, retórica y filosofía, estas en el Seminario de Vich, siendo la admiracion de todos por su vasta erudicion y su profunda piedad, pidiendo inmediatamente ser admitido en el numero de los hijos del Patriarca de Asis, cuyo hábito vistió en el convento de Sarriá-Barcelona, á, los 26 de octubre de 1831, en vigilias de la criminal y sangrienta hecatombe que tanta sangre vertiera en las pacificas soledades de la casa de Dios.
⇒ Llegeix la biografia completa seguint aquest enllaç [Pàgs. 3 i 4].
ANNEX — Salvador Espriu i la narració Tereseta-que-baixava-les-escales, dins Ariadna al laberint grotesc (1934), p. 239
En la primera narració, que simbolitza la infantesa de la Tereseta, Salvador Espriu ens parla de fra Josep d’Alpens.
“No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes.
La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps!
—Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar.
—Que la “Panxita” us torna de Jamaica? ─Qualsevol diria!
—El pare va anar més lluny, a Rússia i tot.
—Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre.
—Au, juguem o no juguem?
—Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món.
Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla “fet”? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.”
No, no és cap casualitat que Espriu esmenti les campanyes de Rússia, doncs Francesc Torres/as —besavi de Salvador Espriu— havia viatjat nou vegades a Rússia, per terra i per mar i, fins i tot, havia estat dos anys a Sant Petersburg fent de professor al Col·legi Imperial.
