No feia pas massa temps de la meva tornada a casa després de perdre bous i esquelles als “negocis”. Ningú m’havia ensenyat mai com afrontar aquest tipus de revessos i quasi no gosava trepitjar el poble: em semblava que tothom m’havia de demanar explicacions. Ara sé que això només ho pensava jo.
La desfeta m’aclaparava. Els amics m’arrencaven de casa com podien: “has de sortir”, em deien. “Va, vine a sopar a casa, divendres…”. A poc a poc, gràcies a la seva insistència, vaig anar recuperant l’autoestima que se’m feia inabastable, mentre en algun petit racó del meu cervell cada dia que passava albirava més clara la idea de compartir tot allò que, amb els anys, havia anat acumulant sobre la història del meu poble.

A vegades penso que si no hagués sigut per tot això, difícilment hauria concebut la idea de publicar aquest blog. El fet d’endegar un projecte nou, com ara aquest, em feia sentir viu una altra vegada.
Com diu la cançó¹: “pels camins costeruts / s’aprèn el goig de viure”.

I va arribar el dia. Ho recordo com si fos ara: havent dinat, amb una tassa de cafè acabat de fer a la mà i el cigar als llavis (llavors encara fumava), em disposava a compartir el meu primer article. Com a bon capricorn que soc, després de tornar-m’ho a repassar tot, vaig deixar la tassa sobre la taula i ara sí, decidit, vaig prémer el botó d’enviar. Clic i fet. “Comença l’aventura, Lluís”, vaig pensar.
Em va faltar temps per a tancar el navegador, fer un petit exercici d’introspecció i tornar-lo a obrir, ara sí, per contemplar la màgia d’una experiència que endevinava enriquidora. Recordo que llavors em va semblar poqueta cosa i una gran gesta, alhora. Encara ara em passa el mateix cada vegada que publico alguna cosa.
De fons, sonava la serenata Rimpianto Op. 6 n. 1, d’Enrico Toselli (1883-1926) d’un vídeo sobre les obres pictòriques de Santiago Rusiñol que acompanyava aquell meu primer article al blog. “Santiago Rusiñol visita Alpens”, el vaig titular…

I aquí em teniu, amigues i amics, nou anys després, content de compartir aquesta experiència amb vosaltres, amb l’esperança que ens faci lliures amb el coneixement de la nostra història i en l’esdevenir ens mantingui sempre ferms com a poble. Gràcies per la vostra companyia i pel suport que sempre m’heu brindat.

Som on som, i no per casualitat,