Això és cosa de bruixes, suposo
Les campanes, el toc de bon temps, la bruixa d’Alpens i el Mossèn de Cal Ferrer Nou, Roca de Pena, el Serrat de la Sort, el Collet de les Bruixes… i el que tu hi vulguis afegir.
M’han dit que diuen, que la bruixa d’Alpens encara ara corre… Després de l’ensurt que se’n va endur quan, cavalcant dalt d’un núvol tot dirigint una gran pedregada sobre els conreus d’Alpens, se li va encastar en plena cara la sabata de mossèn Josep. Es conta que, enfadat, molt enfadat, en no poder controlar la bruixa i la seva malvada tempesta…
Bé, anem a pams, doncs la cosa té la seva història.
1. LES CAMPANES
Ens traslladarem —si et sembla bé— als temps de quan encara les campanes i amb elles la Mariassa —la Campana Gran i senyora del nostre Campanar— eren, amb l’ajut del sofert Campaner, les responsables de foragitar amb el seu so les entremaliades bruixes que sovint martiritzaven els pagesos del poble, fotent-los la collita a can Pistracs amb una pedregada de pebrots.
El toc de campanes, administrat pel rector, era —previ pagament de l’anomenat dret de campana— una eina molt important en la comunicació, festeig i prevenció de qualsevol malastrugança que amenacés la tranquil·la vida del nostres benvolguts avantpassats.
No hi havia bateig, casament, festa grossa o cerimònia que s’apreciés, que no estigués precedida del corresponent toc de campanes. Ah! i no ens oblidem que elles —les campanes—, amb el toc d’oració, el de les nou per esmorzar, d’àngelus al migdia, de la tarda per berenar i el d’oració al vespre, marcaven les pautes de treball al camp i de la vida del Poble.
Així d’espavilades i eixerides eren elles, les campanes.
Fins fa uns anys, esperonades pel rellotge de l’església, també ens tocaven els quarts i les hores. Un bon dia, però, el rellotge es va parar i, amb ell, les campanes emmudiren el seu toc horari. Toc que van recuperar, fa uns quants anys, gràcies al nou rellotge instal·lat.
2. EL TOC DE BON TEMPS
Quan s’entrellucava una nuvolada que amenaçava tempesta, calia fer molt de soroll per espantar els mals esperits. No fos cas que dins de la nuvolada hi cavalqués la bruixa d’Alpens i convertís una beneïda pluja d’estiu en una tempesta de trons i llamps que descarregués una pedregada sobre les collites.
Aquí és on el Campaner, sempre diligent, entrava en escena. Estigués fent el que fos, ho deixava tot per anar-se’n corrent a l’Església i tocar a bon temps.
La cosa anava així: es començava amb un toc general de campanes, per avisar; si la cosa empitjorava, el campaner tocava el toc d’oració a càrrec de la Mariassa; s’esperava una estona més, mentre es feien les pregàries pertinents i, si tampoc minvava, es procedia al toc de bon temps, lent al començament per anar-ho animant amb tot l’estrall que fos possible, si la cosa empitjorava. Es tractava d’eixordar i desconcertar la bruixa, per tal de que no pogués assolir les seves malifetes.
Si el campaner veia que tampoc així s’aconseguia espantar la bruixa, i amb ella la més que evident pedregada, tocava el toc a comunir. Aquí s’hi afegia el capellà. Tot desplaçant-se ràpidament cap a l’església, agafava la custodia per posar-hi la sagrada forma, i sortia corrents a la porta de l’església per beneir la tempesta i provar si així podia estroncar els plans de la bruixa. Si veia que no podia arribar a temps a l’església, feia les funcions des de la mateixa eixida de la rectoria.
Si amb tot això la bruixa continuava tan tranquil·la, s’aplicava l’últim recurs: posar la campana a la seu. Posant, doncs, la Mariassa de panxa enlaira amb el més absolut dels silencis possibles quasi sempre s’aconseguia que la bruixa desistís dels seus afanys, esvaint-se la pedregada.
Quan tot això fallava, ja t’ho pots imaginar…
Adéu collita i una vegada més… fes-te fotre, pagès. Si no tens, no vals res!
Segons m’explica la Mare, a casa seva (al Villarons, passat l’Hostal de Sovelles direcció les Llosses) ho feien d’una altra manera:
—L’avi agafava l’escopeta, es plantava al bell mig de l’era i tot apuntant directament al més negre dels núvols, es posava a disparar de valent. Jo ho havia vist, afegeix.
—I funcionava? —pregunto. —Com les teves campanades —m’engalta mig rient.
3. LA BRUIXA D’ALPENS i EL MOSSÈN DE CAL FERRER NOU
Recull Jordi Torres en el seu llibre Bruixes a la Catalunya interior (i que et recomano) l’anècdota del mossèn de Cal Ferrer Nou, que explica la gent gran d’Alpens.
Es diu que Mossèn Josep, desesperat davant la pedregada que estava caient, es va treure la sabata i va llançar-la, enrabiat, contra la negra nuvolada que estava descarregant de valent tot dient: “Té, mala bruixa. A veure si n’aprens!” O com cita Jordi Torres: “Té, mala bruixa! Aquí la tens, si la vols!”.
En encastar la sabata en plena cara de la bruixa, la pedregada va parar de cop.
4. ROCA DE PENA: LA ROCA DELS ENCANTATS
Es conta que la nit de Sant Joan, i només aquesta, si hom va fins a Roca de Pena, en arribar-hi, pel cantó del darrere que dóna a Alpens, s’escolten grans plors i gemecs, mentre que si continues camí de la font de Matamosses, sentiràs grans rialles.
Tinc de reconèixer que hi havíem anat alguna vegada i l’única cosa que s’escoltava era la disbauxa que ens portàvem tots plegats.
En tornar, dèiem: “És clar, si hi hem arribat que ja era de dia. Ja tornarem l’any que ve…” Cosa de bruixes, suposo.
Existeix una altra llegenda —que ens ha fet arribar el Pere Rovira— que diu: Si la nit de Sant Joan puges a dalt de tot de Roca de Pena i ets home, baixes dona; i si hi puges dona, baixes home.
5. EL SERRAT DE LA SORT
També deuria ser cosa de bruixes el que molts de nosaltres havíem sentit explicar al Lluís del Masot. Si home, sí… lo de l’olla plena d’or amagada al Serrat de la Sort. Que encara hi deu ser, per cert, doncs pel que en sé, ningú ha aconseguit trobar-la. Fins avui, és clar.
Arribats al lloc dels fets i un cop detectada l’olla, resulta que a cada forat que fas, l’entremaliada canvia de lloc. Per evitar aquest ensurt —ens deia el Lluís— cal anar-hi exactament a les dotze de la nit. Però resulta que tot i ser exactament l’hora escaient, quan comences a cavar…Apa, flistassada amunt, flistassada avall i més s’enfonsa el tresor! Això, quan no se t’apareixen un grapat de noies molt ben clenxinades que et distreuen de la labor i apa! Adéu or!
Tot plegat, per acabar corrent serralada avall, davant d’un bé de Déu de roques —mai vistes— disposades a esclafar-te. Cosa de bruixes, suposo.
6. EL COLLET DE LES BRUIXES
On el camí de Soler es planta entre el pla de Puigdon i Puig Cornador.
Si el temporal podia travessar aquesta serralada abans de tocar a bon temps, ja havíem begut oli.
D’aquest Collet no en conec cap història. Només puc imaginar-me’n que és el lloc on es reuneixen les bruixes d’Alpens, les nits de lluna plena, per fer els seus rituals d’iniciació de les candidates i acabar segellant el pacte, tot fent un petó al cul del dimoni. Condició indispensable per formar part del Club de les bruixes molt, molt dolentes. No són romanços! És cosa de bruixes.
Aportació d’Isabel Iborra (filla d’Alpens), des de la Cirera (Sant Boi de Lluçanès). Març de 2013.
“Diu que una vegada que s’acostava tempesta, unes dones que collien herba pels conills i s’afanyaven per tornar aviat a casa van sentir les bruixes que deien: marxem, marxem, que la Mariassa d’Alpens ja toca!
Es veu que durant una bona temporada, el campaner encarregat de tocar a bon temps —que li faltava un braç—, va plegar quan, en plena tempesta, un llamp va caure al campanar; i de l’espant que va tenir, mai més va voler tornar a tocar a bon temps.
Al Pep Fideuer, jo li havia sentit explicar que una vegada que feia llenya per aquell cantó, va sentir com algú escridassava i pegava a un ruc o altre animal; però, tot i que se sentia cada cop més a la vora, no es veia ningú. Diu que va marxar aviat, no fos cas que les garrotades li arribessin a ell.
També explicava que una vegada, al punt de la mitjanit, havia anat a escoltar les ànimes de Roca de Pena, però que després d’estar-s’hi una bona estona sense sentir res més que el seu respirar, va decidir marxar en veure que l’únic que feia el pena, era ell!
